Són la primera generació de catalans de la seva família. Molts ja han nascut a Catalunya, d’altres van haver de recórrer un llarg camí abans d’arribar a la seva nova llar. Tant se val, ells no tenen més pàtria que els seus pares i germans i allà on es trobin plegats serà la seva terra. Junts estan ampliant la paleta de colors del paisatge humà d’aquest país. Les diferències amb els nois i noies del país són més aparents que reals. A mesura que els tractes una mica se’n perceben moltes més les semblances. Pertànyer a l’univers dels nens els uneix. El desig de jugar, aprendre i sentir-se estimats trenca totes les barreres.

Les olors de la seva memòria evoquen països llunyans. Els mateixos que surten sovint als contes que els expliquen els pares i els avis abans d’anar a dormir. Però ells volen quedar-se i, tan menuts com són, s’identifiquen amb els gustos i costums d’aquí perquè segurament els agraden o simplement perquè es troben en aquella edat a la qual els éssers humans volen ser iguals que els companys de pupitre. Malgrat que les seves faccions sovint diuen més de la naturalesa dels seus pares que de la pròpia, ells ja se senten més propers als nens autòctons que dels vailets que troben a l’estiu a la terra dels avantpassats.

Diuen que la persona humana només abandona el lloc on va néixer quan té poderoses raons per fer-ho. Deu ser veritat perquè poques vegades els que deixen casa seva tenen la possibilitat de triar. Observar com juguen i es relacionen els menuts al pati d’una de tantes escoles del cinturó de Barcelona anima a confiar en el futur. Un futur que sens dubte tindrà més registres però que ben segur serà apassionant de viure.       

                              Fotos:   Joan Guerrero

                             Textos: Joaquima Utrera